28 d’abril de 2011

La mort de l'esmolet de Sallent

Miquel Guitó i Gramunt, l'esmolet de Sallent
Cap a finals de 1949 i com a resposta a les moltes accions del maquis al Berguedà, el tinent coronel de la comandància de Badalona decideix pujar cap a les nostres comarques i assumir la direcció de la Guàrdia Civil de Berga. La nit del 10 a l'11 de novembre es produïren moltes detencions a Berga, gràcies a la confesió de Manuel Sabaté (germà petit de Quico Sabaté), el qual havia estat detingut un dia abans en separar-se accidentalment del grup de Ramon Vila Capdevila. Amb molta informació a les mans, l'estratègia de la Guàrdia Civil fou clara: començar a reprimir a tothom que fos mínimament sospitós de col·laborar amb el maquis a mode d'escarment, portant a la pràctica una ordre interna que quedà escrita l’any 1941: "A los enemigos en el campo hay que hacerles la guerra sin cuartel hasta lograr su exterminio".
Mas Rocaus (Clic per veure més gran)
Els detinguts aquella nit fóren 27, i entre ells hi havia els germans Miquel i Jaume Guitó Gramunt de Sallent, tiets del guerriller Marcel·lí Massana i amos de la casa Rocaus, que si recordeu bé, era la masia que hi havia a la variant de Sallent, a la dreta si s'anava en direcció Manresa i que fou enderrocada quan es va desdoblar l'eix del Llobregat. A les set del matí del dia 11 de novembre, varis guàrdies civils, irrompien al mas i s'enduien al més gran dels dos germans, en Miquel, de 56 anys, conegut a la comarca com a l'Esmolet de Sallent. Dues hores després, detenen a Jaume a Vilafruns mentre treballava a Cal Viñas i tots dos són conduïts a les dependències de la Guàrdia Civil de Sallent. Dues hores més tard surten en direcció Berga. Veient la situació, un cosí dels Guitó, en Constantí Oriol, que feia el servei militar a les mines de Sallent i que també fou detingut unes poques hores, es presenta al mas Rocaus i li comenta a la mare dels dos germans que la situació és més que greu, s'autoproclama amo de la casa com a únic home que hi queda, i aconsella a la filla gran de Miquel, Pepeta Guitó, que pugi a Berga a veure si pot fer alguna cosa. El capità de la Guardia Civil de Berga l'autoritza a veure els dos detinguts, els quals presenten un estat força lamentable i macabre. Fins i tot a un li penja una orella. Pronosticant la seva sort, li diuen que s'ocupi de la mare.
El dia 16, a petició del sergent de Sallent, Manuel Cerón Galdón i amb el pretext d'anar a localitzar un magatzem d'explosius, se'ls enduen cap a Balsareny en tren. A 2/4 de 8 del matí, a l'alçada de Sant Esteve, prop de la pujada de Sant Antoni, els fan baixar i els obliguen a dirigir-se cap a la colònia enmanillats. Els guàrdies comencen a disparar i tots dos cauen morts. Segons la versió oficial, "al llegar a las inmediaciones del punto conocido por Castillo de Balsareny, ambos individuos intentaron escapar emprendiendo veloz carrera en dirección al río Llobregat (...), sin que, a pesar de las repetidas voces que les fueron dadas, se detuvieran, viéndose obligada la fuerza a disparar sus armas ocasionándoles la muerte". Van perdre la vida "por arma de fuego, con bala, con destrucción por estallido de la masa encefálica y que debió ser instantánea".
Els dos cossos foren recollits pel Merenci, el qual, en veure'ls, va exclamar "És l'esmolet de Sallent!". Un guàrdia civil va fer-lo callar d'una bufetada, dient-li "Aquí no se conoce a nadie!". Van ser enterrats al cementiri de Balsareny, sense col·locar-hi cap mena de marca, làpida o creu. Segons el registre d'entrada del cementiri, i gràcies a investigacions del Fòrum per la Memòria Històrica, ara podem assegurar on són els germans Guitó: entrant al cementiri per la porta principal, a unes 10 passes en línia recta i a unes 10 passes més cap a la dreta, just al costat d'una tomba amb una creu metàl·lica:
Zona del cementiri de Balsareny on estarien enterrats els cossos dels germans Guitó.
Un comentari a títol (molt) personal: encara que més d'un pensi que s'obriria una ferida, dignificar aquest espai seria tancar-ne una de ben grossa.

21 d’abril de 2011

Emissió de paper moneda durant la guerra 1936-39


Davant el caos financer que patia la zona republicana durant la guerra (atresorament de monedes de plata per part de particulars com a moneda de refugi, i per part del govern per a poder comprar a l'exterior, entre d'altres), la Generalitat va fer una emissió de bitllets de Paper Moneda Nacional Català durant el setembre de 1936. Tot i fer-se proves de disseny de bitllets que anaven des de les 1000 pessetes fins a una pesseta, finalment només es van posar en circulació els de 10, 5 i 2,5 pessetes. El gran error de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya, dirigida per Josep Tarradellas, fou que si bé aquests bitllets facilitaven el moviment de l'economia catalana, no resolgueren el problema de la manca d'efectiu fraccionari per a operacions menudes, ja que la pesseta encara era un valor massa alt. A tall d'exemple, un treballador cobrava entre 8 i 12 pessetes diàries, però la majoria de productes que utilitzava el poble encara es comptaven per cèntims: el diari (10 cts.), un litre de llet (80 cts.), un quilo de pa (75 cts.), un quilo de patates (25 cts.) o un litre de benzina (75 cts).
Com a solució casolana, els comerços, botigues i fàbriques emitiren vals i bons fraccionaris per al canvi. Veient que l'invent funcionava i a causa de la pressió del poble reclamant valors més baixos, la Generalitat va permetre als ajuntaments crear una moneda local limitant el seu ús al terme municipal (obviament, garantint l'emissió d'aquestes monedes a un dipòsit de moneda legal i oficial de la Generalitat o del Banc d'Espanya). En resum: els ajuntaments, aprofitant la Llei Municipal Catalana del 9 d'octubre de 1936 que els autoritzava a organitzar localment la vida econòmica, administrativa, cultural i de defensa, es van limitar a "tallar en petits trossos" els bitllets de curs legal.
Així doncs a finals de 1936 i sobretot durant el 1937, els propis ajuntament possaren una mica d'ordre a la situació econòmica que afectava a Catalunya. L'ús de moneda local durà fins el 25 de febrer de 1938, quan el govern de Manuel Azaña (amb seu a València en aquells moments), publicà un parell de decrets prohibint la circulació i emissió de tot paper moneda local o regional
El 21 de maig de 1937, a la sessió municipal de l'Ajuntament de Balsareny, fou aprovada l'emissió de bitllets locals per un valor de 5000 pessetes, repartits en bitllets de pesseta (3000 unitats) i de 50 cèntims (4000 unitats). S'encarregà el disseny al dibuixant manresà Anselm Corrons i aquest es el resultat:

Posteriorment, el 16 de juliol de 1937, s'acordà retirar aquesta emissió i fer-ne una altra, de 10.000 pessetes (6000 de pesseta, 6000 de 50 cts.) i afegint el valor de 25 cèntims (9000). El bitllets de 25 s'esgotaren ràpidament i el 13 de setembre es va fer una nova tirada per valor de 1250 pessetes. El fet més curiós de l'emissió de 1937, es que tot i que aparentment no hi ha diferència de disseny respecte la primera (exceptuant una lleugera variació en la mida i per la llegenda "Sèrie A"), si ens hi fixem bé, a la dreta del castell hi falta alguna cosa...

17 d’abril de 2011

Barraques de vinya (2)

Una altra barraca per afegir a la llista. Està situada a sobre de l'indret conegut com les Carmanyoles, a uns 60 metres al nord del camí que va des de sota la punta del Pa de Calaf al Solà d'Aladernet. L'accés és força complicat a causa de les feixes del terreny i la gran quantitat de brossa i mata baixa causada per l'incendi del 2005.
La barraca, tot i tenir una part del sostre esfondrat, està en molt bon estat. A dins es ben neta, a excepció de les pedres de la cúpula caigudes. Com a curiositat, a la llinda de la porta, picat matusserament a la pedra amb un punxó o algún estri similar, s'hi pot llegir "1866".
(Cliqueu per veure més gran)


Coordenades del punt:
 E 404707.8, N 4635195.5 (ED50 UTM 31N)
 Longitud: 1º 51' 2.681'' Latitud: 41º 51' 39.91'' (GPS)

11 d’abril de 2011

Les tombes de Vilafruns

A pocs metres d'on havia estat situada l'església de Santa Cecília de Vilafruns encara es poden observar, tot i que força malmeses, unes tombes medievals. És ben fàcil d'arribar-hi, ja que afortunadament, estan fora del recinte de la mina. Circulant per la carretera vella en direcció a Sallent, en arribar a l'alçada de Vilafruns, veurem que ens queda un talús d'uns 7 o 8 metres a la dreta, just a peu de carretera, amb la colònia a sobre. Si anem seguint aquesta paret, per la vorera, just en el moment que s'acaba (fa la sensació que entrem en terreny privat de la mina, però no es així), girem cap a la dreta i entrem cap a una suau rampa, en direcció contraria, però ja a l'altra banda del talús. Allà mateix, a 5 o 6 metres es poden veure les restes d'una única tomba que encara no ha estat engolida per la pressió del terreny.
Localització de la tomba
Si un s'hi fixa i hi perd una mica d'estona, pels voltants de la tomba i a sobre el talús es poden trobar trossos de ceràmica vermella molt matussera, similars als del jaciment íber del Pla de Calaf, situat a uns 900 metres en línia recta en direcció al nord-oest, i, a més, ceràmica grisa, molt típica de l'època medieval.
Detall de la ceràmica
Tipologia
Les obres de dissimulació del runam salí situat a pocs metres i la deixadessa (veureu que el terreny ha pressionat tant, que no arriba al pam i mig de "boca", fan que aquesta part del patrimoni balsarenyenc estigui actualment en perill de desaparèixer. Si primer va ser l'església de Santa Cecília, sepultada actualment sota tones de deixalles de la mina, tot fa sospitar que el següent a caure seràn les tombes. Creuem els dits perquè algú ho tingui en compte i hi faci alguna cosa...

4 d’abril de 2011

Accident al Pont del Riu

La Vanguardia, 15 d'abril de 1924

El dissabte dia 12 d'abril de 1924, un petit bus carregat de gent de Sallent que veníen d'Avinyò de representar una obra de teatre es va estimbar al Pont del Riu. Aparentment, el vehicle no va poder prendre la corba després de baixar per la recta de Puigdorca, i caigué a la riba esquerra del riu, a l'indret on hi havia la font de la Figuera. Per entendre'ns, va passar per entre on hi ha ara el camí que puja cap a la gravera i el malecó. Segons explica Francesc Soler i Castella al llibre "Pàgines viscudes. Vol. I" de la Col·lecció Pau Bròquil, "la joven de Balsareny que casualment estaba asomada en el balcón" era una germana de Romaldo Solà. Aquesta avisà a més gent i a les autoritats i anàren a socórrer als accidentats.
(Clic per veure-ho més gran)

El resultat de l'accident fou de dos morts i varis ferits de diversa consideració com explica la notícia. Vist les fotos i l'alçada del Pont, encara se'n van ensortir prou bé. Tot i així, Josep Seriols "que presenta conmoción cerebral y lesiones gravísimas", va morir cap al 1944 a resultes de les ferides i de l'estat en que va quedar a causa de l'accident. Es dóna la circumstàcia que Seriols era el pare de Jaume Seriols, que juntament amb Llorenç Villuendas i Ramón Camprubí van restaurar vàries esglésies del terme de Sallent i van iniciar les excavacions del poblat íber del Cogulló. Gràcies a la seva germana, he pogut recuperar aquestes tres fotografies que il·lustren l'entrada. Mentre me les cedia, em comentava que la família sempre estarà agraïda a una família de pastissers de Balsareny que van acollir a la mare durant mesos a casa seva mentre durava la convalescència de Josep a l'hospital situat al costat de l'Ajuntament.
(Clic per veure-ho més gran)

(Clic per veure-ho més gran)
Després d'un temps, el grup teatral va repetir de franc al Casino l'obra que havíen anat a representar aquell fatídic dia a Avinyó, en mostra d'agraiment al poble per tal i com s'havia abocat a ajudar-los.