Pedra de llamp

Fa força temps, un bon amic em va regalar aquesta destral neolítica que havia trobat a dalt del pla de Calaf, just al costat de la barraca de vinya. Amb el desbroçament que hi va haver després de l'incendi del 18 de juliol de 2005, tot el pla va quedar net de massa forestal i gràcies a aixó la va poder trobar, ja que la pedra d'allà és calcàrea (d'un color gris clar) i la destral és basàltica (negre).

No és un fet excepcional trobar-ne una (fa un parell de mesos en vaig trobar una altra al Pla de Sant Pere, a Navàs), ja que han estat objectes molt apreciats per totes les cultures que han viscut al voltant del Pirineu. Des del poble íber, fins a ben entrat el segle XX, la tradició de les pedres de llamp ha estat la mateixa: un llamp picava a terra i enterrava la pedra molt fons. Amb el pas del temps aquesta anava aflorant a la superfície i qui la trobava quedava protegit contra les caigudes de llamps (per allò tan popular de que els llamps mai cauen al mateix lloc...). En realitat eren destrals prehistòriques de pedra pulida, i han arribat a moure's tant per la nostra geografia que es impossible saber d'on provenen. Han passat de mà en mà durant milers d'anys, a saber quants pastors o pagesos l'havien perduda, trobant-la anys després un traginer o un viatger... Fos qui fos el que l'hagués dut al pla de Calaf, un habitant de la cabana íbera que hi ha sobre Vilafruns, o un pagès que menava les vinyes al segle XIX, sempre emociona tenir a les mans un objecte fabricat fa milers d'anys i que de ben segur va ser de molta utilitat per al seu fabricant.