La Creu del Perelló (2)

L'últim maqui català

L'altre nom que apareix a la placa de la Creu del Perelló, el de Ramon Vila Capdevila, és prou conegut per tothom. I els seus mútiples sobrenoms també: Caraquemada per a la Guàrdia Civil, Maroto per als habitants del Berguedà, Passes Llargues per als guerrillers llibertaris espanyols i Capità Raymond i "dimoni español" per a la resistència contra el nazisme a França.

Nascut a Peguera l'any 1908, dos dels seus germans van morir a causa de diverses enfermetats i una tercera germana també va morir en un fet que marcaria tota la seva vida: l'incendi de la casa. En aquest desgraciat incident, Ramon va rebre cremades a la mà i a part del seu rostre, i donà orígen al seu sobrenom que l'acompanyaria fins a la mort. Per culpa de l'incendi, la família es va traslladar a Cercs i poc després a Castellar del Riu, on morí la mare a resultes de la caiguda d'un llamp (casualment com un dels habitants de la Creu del Perelló). De ben jove ja, va començar a treballar a les mines de Fígols, zona on hi havia uns 2000 afiliats a la CNT... i a formar el seu caràcter llibertari. Esperonat per dirigents anarcosindicalistes com Durruti, formà part activa de la revolta obrera del 32, on els treballadors de l'Alt Llobregat proclamaren el comunisme llibertari, ocupant 6 pobles de la zona. La intervenció del general Batet, simpatitzant amb l'anarquisme, va fer que la majoria de participants a la revolta només fossin empresonats i que no es prenguessin mesures més dràstiques vers els insurrectes. Ramon Vila acabà una temporada a la presó de Manresa.

Havent complert la pena, li fou molt difícil aconseguir feina a la zona del Berguedà, així que marxà cap a Barcelona i després a València. El 10 d'abril del 36, durant l'atracament d'una farmàcia a Castelló junt amb un militant de la CNT, un guàrdia civil cau mort i es empresonat altra vegada. Poc després comença la guerra i s'obren les presons. S'incorpora la Columna de Ferro, i quan aquesta es veu obligada a acceptar la militarització decretada pel govern, Vila abandona la lluita i torna al Berguedà. La lleva del 29 és mobilitzada i s'incorpora a la 153 Brigada Mixta, que no deixa de ser la mítica Columna Tierra y Libertad militaritzada. La desfeta de la Tierra y Libertad al front d'Aragó fa que Ramon torni a casa seva poc abans d'acabar la guerra, moment en que opta per l'exili i acaba internat al tristement famós camp de refugiats d'Argelés. Escapa i s'incorpora a la lluita clandestina contra el nazis.

El 1944 s'integrà a la Resistència francesa a l'Alta Viena, formant part d'un grup de Franc-Tireurs et Partisans (FTP) i poc després a l'Armée Secrète. Amb el grup FTP arribà a organitzar un grup de 200 guerrillers, la majoria espanyols, destacant-se en espectaculars accions amb explosius i per l'actitud contraria a la violència vers els enemics capturats. Després del desembarcament de Normandia, el alemanys van replegar-se cap a la zona on hi havia el grup de Vila, el qual va volar viaductes i trams de carreteres per poder tallar la retirada de l'exèrcit enemic, i, molt especialment, la tercera divisió S.S. Panzer Das Reich, una de les més temudes. Com a comandament del grup, entre d'altres, va incorporar la costum (mal vista pels comunistes) de votar entre tota la tropa els comandaments, així sempre serien escollits els més capaços.
Alliberada França, Ramon va creure convenient seguir la lluita per canviar el món, així que va començar a guiar guerrillers llibertaris a l'exili per fer accions dins del territori espanyol. L'any 1948, però, els comunistes decidiren canviar la lluita armada i l'acció directa per reivindicacions econòmiques i polítiques. Una de les accions més conegudes d'aquest canvi és el boicot alns tranvies del 1951. Així doncs el moviment anarquista es quedà sol davant l'enemic. Un any després, els llibertaris decideixen també abandonar l'acció armada. Tot i així, petits grups d'irreductibles no van fer cas de la decisió orgànica i seguiren lluitant, entre ells Ramon Vila, Quico Sabaté i Josep Lluís Faceries.

7 d'agost de 1963
Després d'anys de dur a la Guàrdia Civil de corcoll, anades i vingudes a la frontera i accions de sabotatge a les zones del Lluçanés i tota la riba del Llobregat, el 2 d'agost de 1963, Ramon Vila Capdevila, en solitari tal i com actuava la majoria de les vegades, entra per última vegada en territori espanyol. El seu objectiu són les torres 2584 i 799 de Fuerzas Eléctricas de Cataluña i la 1104 de la Compañía de Energía Eléctrica, totes tres situades a Rajadell. Com ha fet ja moltes vegades en similars accions sabotejadores, serra dues potes de les bases de les torretes a un metre d'alçada i hi lliga els explosius amb draps i mantes a les potes oposades. A mitjanit els explosius detonen. Tot i que només cau la torre 1104, la línia elèctrica cau i els danys són valorats en 61.400 pessetes. Inmediatament es mobilitza la 231 comandància de la Guàrdia Civil per intentar enxampar el sabotejador o grup autor de l'atemptat, encara que tenien força clar que al darrere de l'acció hi havia un home: el Caraquemada. Com que Ramon Vila ja era ben conegut per la Guàrdia Civil del Bages, aquests havien "estudiat" a fons tots els seus hàbits i costums a l'hora d'actuar, des de horaris fins als recorreguts de retirada. Així que van decidir esperar-lo pacientment per sorprende'l durant la tornada a França. Per una raó o altra -possiblement per l'edat i el cansament, altres creuen que ja n'estava fart de la lluita i va "deixar-se"- aquesta vegada Ramon va prendre's les coses amb molta calma. Va arribar passades les 12 de la nit del dimecres 7 a la Creu pel camí de Colldeforn. A l'esquerra del camí, amagats en un petit desnivell del terreny, separats entre ells per uns 25 metres, hi havia el caporal primer de la Guàrdia Civil Jerónimo Bernal Mateos i els guàrdies Anacleto Adeva Sanz i Evangelista Fernández García. El dia 5 havia hagut lluna plena, així que per als Civils va ser ben fàcil veure l'home que anava en direcció nord vigilant els marges del camí, carregat amb una gran motxilla i amb una pistola a la mà dreta que movia amunt i avall. El caporal, va deixar que Ramon passés per davant de la seva posició, i quan ja el tenia d'esquena li va donar l'alto. El maqui es va girar i disparà un tret que va deixar un impacte en una pedra situada a poc més d'un pam de Jerónimo Bernal. Aquest respongué amb dos trets: un el tocà a la cama esquerra i l'altre li va entrar per la regió cervical i va sortir per la pectoral, causant-li la mort. Ramon Vila Capdevila va quedar assegut a terra, amb la motxilla fent-li de respatller.

Lloc on va caure Ramon Vila

Amagatall de caporal Jerónimo Bernal

Quan va començar a clarejar, un guàrdia va anar a Casamitjana, a demanar al Joan Casanova que avisés als superiors i anés preparant el carro per carregar el mort. Vist que Ramon Vila fou abatut passats uns cinc minuts de la mitjanit, podria ser certa la llegenda que diu que ningú es va acostar al cadàver fins que va clarejar. Per altra banda, si bé és cert que tota la 231 comandància de la Guàrdia Civil es va mobilitzar per detenir-lo, esperant-lo a la Creu només n'hi havia tres. La llegenda i el mite s'han anat fent grans fins a afirmacions que diuen que hi havia 200 números de la guàrdia civil envoltant el camí. Si pensem una mica, 200 (o 100, o 25) persones entre els matolls podien fer un temperi que hagués posat en alerta a qualsevol, i més a Ramon Vila, un vertader expert en el bosc. Foren tres i prou.
Cap a les cinc de la tarda, i després que el doctor Reguant de Sallent aixequés acta, es procedí al reconeixement del cos per part de la seva germana Pepeta i a l'aixecament del cadàver. Fou traslladat al cementiri de Castellnou i l'endemà se li practicà l'autòpsia. Tres veïns de Castellnou el van enterrrar a l'exterior del cementiri. La casualitat ha fet que les obres d'ampliació del cementiri fessin que les restes de Ramon Vila repossin, finalment, a l'interior del recinte.

Placa al cementiri de Castellnou
(cliqueu per veure més gran)

De les seves pertinences, a dures penes en queda res: al petit museu situat a l'antiga rectoria de Castellnou es poden veure les botes que calçava en el moment de morir i que van ser recuperades en desenterrar les seves restes per dignificar la tomba (el van enterrar amb les botes lligades al coll). Una petita part del material que duia a la motxilla (un transistor, un encenedor, el rellotge, el sac de dormir i la pròpia motxilla) foren comprats en subhasta pública per 900 pessetes. La resta de material fou destruït: un parell de pistoles, una bomba de mà, quatre carmanyoles amb menjar, un llibre d'aritmètica raonada, metres de metxa, la serra utilitzada per debilitar els peus de les torres, 4 cantimplores amb explosius i varis objectes per subsistir al bosc. També duia 5779,50 pessetes i 100 francs, que sumades a les 900 de la subhasta, foren repartides proporcionalment entre les companyies elèctriques afectades i Lluís Boixader d'Olvan en compensació per un atracament l'any 1951.

El Maroto es mort. L'han matat les caderneres.
La notícia de la mort del gran Ramon Vila causà constenarció als cercles anarquista i sorpresa a la població. Omplí pàgines i pàgines als diaris del règim, tractat com a "bandido" y "malhechor", i a la premsa francesa (on se'l calificava com el que fou: un heroi de guerra).

Us deixo un poema que, encara que hi ha dubtes, els seus amics asseguraren que l'havia escrit ell mentre estava ferit a la masia de Santaeugènia l'any 49. Sigui seu o no, s'escau a la perfecció amb el seu caràcter de lluitador llibertari i home de muntanya:

Quiero tener mi tumba
lejos de los campos santos,
donde blusas blancas no haya
ni panteones dorados.

Quiero que a mí me entierren
lejos de esos lugares falsos,
donde la gente al año viene
a depositar sus llantos.

Quiero que a mí me entierren
arriba en el monte alto,
junto aquel pino grande
que sólo está en el barranco.

Mi tumba quiero que esté
entre dos piedras de canto,
compañeros míos han de ser
pintadas culebras, verdes lagartos.

No quiero que a mi entierro vengan
curas laicos ni romanos,
y las flores han de ser
un manojo de punzantes cardos.

Tampoco quiero que vengan
a decir discursos y salmos,
con banderas y oropeles,
vicio del mundo civilizado.

Para discursos los graznidos
de los cuervos y los grajos,
el aullido del zorro viejo
cuando ciego es abandonado.

Ni luz de cirios que dan
unas claridades de espanto,
a mí me alumbrarán
las centellas y los rayos.

Quiero que mi tumba sea
cubierta de espinos altos,
de zarzas grandes y espesas,
abrojos y salvajes cardos.

Que brote a sus alrededores
hierba para los ganados,
y que descanse a mi sombra,
el perro negro cansado.

Quiero que mi cuerpo repose
lejos del bullicio humano,
junto al pino grande que hay
en el barranco solitario.






BIBLIOGRAFIA:


REGUANT, José Mª, Marcelino Massana ¿Terrorismo o resistencia? Barcelona, Dopesa, 1979.
CLARA, Josep, Ramon Vila, Caracremada el darrer maqui català Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 2006