La Creu del Perelló (3)

Unes fotos que he pogut fer al cementiri de Castellnou (una obra digne de visistar) gràcies a l'ajuda del Manel de l'Ajuntament de Castellnou. La primera, com podeu llegir a la placa, és de l'indret on reposen les restes de Ramon Vila Capedevila. La següent, són les botes que calçava la nit en que va caure i que es van poder recuperar quan es va desenterrar el cos durant les obres del cementiri. I la tercera marca l'indret exacte on hi ha els cossos de Ramona Besa, Domingo Rovira i dos companys maquis -just entre la soca de xiprer i la paret-, assassinats per la Guàrdia Civil el febrer de 1945.

La Creu del Perelló (2)

L'últim maqui català

L'altre nom que apareix a la placa de la Creu del Perelló, el de Ramon Vila Capdevila, és prou conegut per tothom. I els seus mútiples sobrenoms també: Caraquemada per a la Guàrdia Civil, Maroto per als habitants del Berguedà, Passes Llargues per als guerrillers llibertaris espanyols i Capità Raymond i "dimoni español" per a la resistència contra el nazisme a França.

Nascut a Peguera l'any 1908, dos dels seus germans van morir a causa de diverses enfermetats i una tercera germana també va morir en un fet que marcaria tota la seva vida: l'incendi de la casa. En aquest desgraciat incident, Ramon va rebre cremades a la mà i a part del seu rostre, i donà orígen al seu sobrenom que l'acompanyaria fins a la mort. Per culpa de l'incendi, la família es va traslladar a Cercs i poc després a Castellar del Riu, on morí la mare a resultes de la caiguda d'un llamp (casualment com un dels habitants de la Creu del Perelló). De ben jove ja, va començar a treballar a les mines de Fígols, zona on hi havia uns 2000 afiliats a la CNT... i a formar el seu caràcter llibertari. Esperonat per dirigents anarcosindicalistes com Durruti, formà part activa de la revolta obrera del 32, on els treballadors de l'Alt Llobregat proclamaren el comunisme llibertari, ocupant 6 pobles de la zona. La intervenció del general Batet, simpatitzant amb l'anarquisme, va fer que la majoria de participants a la revolta només fossin empresonats i que no es prenguessin mesures més dràstiques vers els insurrectes. Ramon Vila acabà una temporada a la presó de Manresa.

Havent complert la pena, li fou molt difícil aconseguir feina a la zona del Berguedà, així que marxà cap a Barcelona i després a València. El 10 d'abril del 36, durant l'atracament d'una farmàcia a Castelló junt amb un militant de la CNT, un guàrdia civil cau mort i es empresonat altra vegada. Poc després comença la guerra i s'obren les presons. S'incorpora la Columna de Ferro, i quan aquesta es veu obligada a acceptar la militarització decretada pel govern, Vila abandona la lluita i torna al Berguedà. La lleva del 29 és mobilitzada i s'incorpora a la 153 Brigada Mixta, que no deixa de ser la mítica Columna Tierra y Libertad militaritzada. La desfeta de la Tierra y Libertad al front d'Aragó fa que Ramon torni a casa seva poc abans d'acabar la guerra, moment en que opta per l'exili i acaba internat al tristement famós camp de refugiats d'Argelés. Escapa i s'incorpora a la lluita clandestina contra el nazis.

El 1944 s'integrà a la Resistència francesa a l'Alta Viena, formant part d'un grup de Franc-Tireurs et Partisans (FTP) i poc després a l'Armée Secrète. Amb el grup FTP arribà a organitzar un grup de 200 guerrillers, la majoria espanyols, destacant-se en espectaculars accions amb explosius i per l'actitud contraria a la violència vers els enemics capturats. Després del desembarcament de Normandia, el alemanys van replegar-se cap a la zona on hi havia el grup de Vila, el qual va volar viaductes i trams de carreteres per poder tallar la retirada de l'exèrcit enemic, i, molt especialment, la tercera divisió S.S. Panzer Das Reich, una de les més temudes. Com a comandament del grup, entre d'altres, va incorporar la costum (mal vista pels comunistes) de votar entre tota la tropa els comandaments, així sempre serien escollits els més capaços.
Alliberada França, Ramon va creure convenient seguir la lluita per canviar el món, així que va començar a guiar guerrillers llibertaris a l'exili per fer accions dins del territori espanyol. L'any 1948, però, els comunistes decidiren canviar la lluita armada i l'acció directa per reivindicacions econòmiques i polítiques. Una de les accions més conegudes d'aquest canvi és el boicot alns tranvies del 1951. Així doncs el moviment anarquista es quedà sol davant l'enemic. Un any després, els llibertaris decideixen també abandonar l'acció armada. Tot i així, petits grups d'irreductibles no van fer cas de la decisió orgànica i seguiren lluitant, entre ells Ramon Vila, Quico Sabaté i Josep Lluís Faceries.

7 d'agost de 1963
Després d'anys de dur a la Guàrdia Civil de corcoll, anades i vingudes a la frontera i accions de sabotatge a les zones del Lluçanés i tota la riba del Llobregat, el 2 d'agost de 1963, Ramon Vila Capdevila, en solitari tal i com actuava la majoria de les vegades, entra per última vegada en territori espanyol. El seu objectiu són les torres 2584 i 799 de Fuerzas Eléctricas de Cataluña i la 1104 de la Compañía de Energía Eléctrica, totes tres situades a Rajadell. Com ha fet ja moltes vegades en similars accions sabotejadores, serra dues potes de les bases de les torretes a un metre d'alçada i hi lliga els explosius amb draps i mantes a les potes oposades. A mitjanit els explosius detonen. Tot i que només cau la torre 1104, la línia elèctrica cau i els danys són valorats en 61.400 pessetes. Inmediatament es mobilitza la 231 comandància de la Guàrdia Civil per intentar enxampar el sabotejador o grup autor de l'atemptat, encara que tenien força clar que al darrere de l'acció hi havia un home: el Caraquemada. Com que Ramon Vila ja era ben conegut per la Guàrdia Civil del Bages, aquests havien "estudiat" a fons tots els seus hàbits i costums a l'hora d'actuar, des de horaris fins als recorreguts de retirada. Així que van decidir esperar-lo pacientment per sorprende'l durant la tornada a França. Per una raó o altra -possiblement per l'edat i el cansament, altres creuen que ja n'estava fart de la lluita i va "deixar-se"- aquesta vegada Ramon va prendre's les coses amb molta calma. Va arribar passades les 12 de la nit del dimecres 7 a la Creu pel camí de Colldeforn. A l'esquerra del camí, amagats en un petit desnivell del terreny, separats entre ells per uns 25 metres, hi havia el caporal primer de la Guàrdia Civil Jerónimo Bernal Mateos i els guàrdies Anacleto Adeva Sanz i Evangelista Fernández García. El dia 5 havia hagut lluna plena, així que per als Civils va ser ben fàcil veure l'home que anava en direcció nord vigilant els marges del camí, carregat amb una gran motxilla i amb una pistola a la mà dreta que movia amunt i avall. El caporal, va deixar que Ramon passés per davant de la seva posició, i quan ja el tenia d'esquena li va donar l'alto. El maqui es va girar i disparà un tret que va deixar un impacte en una pedra situada a poc més d'un pam de Jerónimo Bernal. Aquest respongué amb dos trets: un el tocà a la cama esquerra i l'altre li va entrar per la regió cervical i va sortir per la pectoral, causant-li la mort. Ramon Vila Capdevila va quedar assegut a terra, amb la motxilla fent-li de respatller.

Lloc on va caure Ramon Vila

Amagatall de caporal Jerónimo Bernal

Quan va començar a clarejar, un guàrdia va anar a Casamitjana, a demanar al Joan Casanova que avisés als superiors i anés preparant el carro per carregar el mort. Vist que Ramon Vila fou abatut passats uns cinc minuts de la mitjanit, podria ser certa la llegenda que diu que ningú es va acostar al cadàver fins que va clarejar. Per altra banda, si bé és cert que tota la 231 comandància de la Guàrdia Civil es va mobilitzar per detenir-lo, esperant-lo a la Creu només n'hi havia tres. La llegenda i el mite s'han anat fent grans fins a afirmacions que diuen que hi havia 200 números de la guàrdia civil envoltant el camí. Si pensem una mica, 200 (o 100, o 25) persones entre els matolls podien fer un temperi que hagués posat en alerta a qualsevol, i més a Ramon Vila, un vertader expert en el bosc. Foren tres i prou.
Cap a les cinc de la tarda, i després que el doctor Reguant de Sallent aixequés acta, es procedí al reconeixement del cos per part de la seva germana Pepeta i a l'aixecament del cadàver. Fou traslladat al cementiri de Castellnou i l'endemà se li practicà l'autòpsia. Tres veïns de Castellnou el van enterrrar a l'exterior del cementiri. La casualitat ha fet que les obres d'ampliació del cementiri fessin que les restes de Ramon Vila repossin, finalment, a l'interior del recinte.

Placa al cementiri de Castellnou
(cliqueu per veure més gran)

De les seves pertinences, a dures penes en queda res: al petit museu situat a l'antiga rectoria de Castellnou es poden veure les botes que calçava en el moment de morir i que van ser recuperades en desenterrar les seves restes per dignificar la tomba (el van enterrar amb les botes lligades al coll). Una petita part del material que duia a la motxilla (un transistor, un encenedor, el rellotge, el sac de dormir i la pròpia motxilla) foren comprats en subhasta pública per 900 pessetes. La resta de material fou destruït: un parell de pistoles, una bomba de mà, quatre carmanyoles amb menjar, un llibre d'aritmètica raonada, metres de metxa, la serra utilitzada per debilitar els peus de les torres, 4 cantimplores amb explosius i varis objectes per subsistir al bosc. També duia 5779,50 pessetes i 100 francs, que sumades a les 900 de la subhasta, foren repartides proporcionalment entre les companyies elèctriques afectades i Lluís Boixader d'Olvan en compensació per un atracament l'any 1951.

El Maroto es mort. L'han matat les caderneres.
La notícia de la mort del gran Ramon Vila causà constenarció als cercles anarquista i sorpresa a la població. Omplí pàgines i pàgines als diaris del règim, tractat com a "bandido" y "malhechor", i a la premsa francesa (on se'l calificava com el que fou: un heroi de guerra).

Us deixo un poema que, encara que hi ha dubtes, els seus amics asseguraren que l'havia escrit ell mentre estava ferit a la masia de Santaeugènia l'any 49. Sigui seu o no, s'escau a la perfecció amb el seu caràcter de lluitador llibertari i home de muntanya:

Quiero tener mi tumba
lejos de los campos santos,
donde blusas blancas no haya
ni panteones dorados.

Quiero que a mí me entierren
lejos de esos lugares falsos,
donde la gente al año viene
a depositar sus llantos.

Quiero que a mí me entierren
arriba en el monte alto,
junto aquel pino grande
que sólo está en el barranco.

Mi tumba quiero que esté
entre dos piedras de canto,
compañeros míos han de ser
pintadas culebras, verdes lagartos.

No quiero que a mi entierro vengan
curas laicos ni romanos,
y las flores han de ser
un manojo de punzantes cardos.

Tampoco quiero que vengan
a decir discursos y salmos,
con banderas y oropeles,
vicio del mundo civilizado.

Para discursos los graznidos
de los cuervos y los grajos,
el aullido del zorro viejo
cuando ciego es abandonado.

Ni luz de cirios que dan
unas claridades de espanto,
a mí me alumbrarán
las centellas y los rayos.

Quiero que mi tumba sea
cubierta de espinos altos,
de zarzas grandes y espesas,
abrojos y salvajes cardos.

Que brote a sus alrededores
hierba para los ganados,
y que descanse a mi sombra,
el perro negro cansado.

Quiero que mi cuerpo repose
lejos del bullicio humano,
junto al pino grande que hay
en el barranco solitario.






BIBLIOGRAFIA:


REGUANT, José Mª, Marcelino Massana ¿Terrorismo o resistencia? Barcelona, Dopesa, 1979.
CLARA, Josep, Ramon Vila, Caracremada el darrer maqui català Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 2006

La Creu del Perelló (1)

Tot i estar situada fora del terme municipal (per pocs metres, menys de 100), una de les cases que sempre m'ha apassionat més és la Creu del Perelló. De ben petit ja hi anava amb el meu pare, i sempre m'explicava les tràgiques històries que havía viscut aquell indret: des de la mort d'un dels fills per un llamp (més tard sabria que el seu propi pare havia mort en accident de carro a la vall de Candàliga també), fins a la caiguda de Ramon Vila Capdevila el 1963, l'últim maqui català, passant per l'assassinat del matrimoni que hi va viure l'any 1947.
Per algun lloc havia escoltat que el Joan de Casamitjana (el pare) era el que havia recollit a Ramon Vila i l'havia dut fins al cementiri de Castellnou. Així doncs, fa unes setmanes li vaig comentar a la Rosa (filla del Joan) i al Kim (gendre), si hi havia cap mena de problema per arribar-nos algun diumenge a Casamitjana i que m'indiqués el lloc concret on havia caigut mort el Maroto. "Cap problema, al contrari: al meu pare li encanta parlar del tema". Així que la cosa es va anar gestant, i el que un principi havia de ser una visita a la Creu del Perelló d'un parell d'hores, es va convertir en un magnífic dinar amb tota la família Casanovas a Casamitjana: carn a la brasa, 15 comensals al voltant de la taula del gran menjador de la masia, una conversa més que interessant i una companyia encara millor. Prèviament, el Joan (fill) m'havia passejat per la masia ensenyant-me tots el racons: el celler, les espectaculars tines, les golfes... I a la tarda, cap a la Creu del Perelló, que era l'objectiu de la visita. Total, que va ser un dia rodó. Des d'aquí només em puc desfer en elogis cap a ells i donar les gràcies a tots per haver-me fet passar un dia tan bo.

El Joan de Casamitjana a l'era de la Creu del Perelló

La Creu del Perelló o Creueta

La Creu cap als anys 70

La casa, que depenia de Casamitjana i per la qual els propietaris havien de pagar un arrendament, està construïda aprofitant el desnivell del terreny, i per això disposa de dues entrades: una per a la planta baixa (al sud), i a la façana contraria una altra per entrar al primer pis. Si ens situem a la part sud, es poden veure forçes detalls curiosos: una llinda plana de fusta a la porta on s'intueix "17+80", la distribució interior de la planta, amb una cisterna a l'esquerra, els carreus de pedra de les cantonades, molt ben escairats i treballats... Si des de aquesta mateixa posició, donem l'esquena a la casa i dirigim la mirada cap a la vall que forma la riera de Vallverd, podrem disfrutar d'una espectacular vista, amb Casamitjana a poc menys d'un quilòmetre i al fons Montserrat. I donant una volta per l'era en n'adonarem que aquesta estava empedrada. Donant la volta a la casa, podem veure altres detalls: el pou, situat al terrat, i a la porta de sortida una altra inscripció molt més recent: "1888", l'època de més bonança econòmica d'aquesta zona, gràcies a les grans quantitats de vi que es produïen i que els va permetre construïr un cos annexat a la banda de ponent de la casa. Seguint el perímetre de la casa, arribem a la façana nord, on veiem les tines, alguns detalls del pis superior, tot i l'estat ruinós i la falta de sostre i terra, però que ens poden ajudar a fer-nos una idea de com era la casa. També hi ha un panell informatiu que ens avisa que la Creu forma part de la Ruta del Maquis, i una placa collada a la paret on s'hi pot llegir: "A la memòria de Ramona Bessa i Domingo Rovira/ Del mas de la Creueta, base guerrillera de suport als maquis assassinats el febrer de 1945 per lluitar contra el feixisme. I a Ramon Vila, mort en combat als murs d'aquest mas el 7 Agost de 1963. IX Marxa d'Homenatge als maquis. Set. 2006".

Estat actual (clic per veure més gran)

La Creu, base guerrillera.
El primers noms als que fa referència la placa, Ramona Bessa i Domingo Rovira, eren el matrimoni que vivia a la casa als anys quaranta. Ramona havia tingut una vida força dura. S'havia casat amb Ramon Estrada Pajerols, i d'aquesta unió van nèixer dos fills, el Joan i la Montserrat. El marit va morir i es casà amb Pere Arnaus Canalias, el qual també morí. Finalment, en terceres núpcies, s'uní a Domingo, amb el que van tenir una nena de nom Margarita. Ramona baixava a Balsareny i a Sallent a compar, però la seva pròpia ingenuitat la va delatar, quan sovint feia compres massa generoses: masses parells de sabates per a un matrimoni i dos fills, quantitats anormals de menjar... i pagava amb bitllets grossos per a ésser una humil pagesa. Així que algú va donar l'avís a la Guàrdia Civil i van saltar les alarmes. Es creu que les autoritats no van actuar ràpidament, sinó que van planejar una jugada molt més treballada: com que ja tenien la seguretat que la Creu del Perelló era una base maqui, van decidir infiltrar un parell dels anomenats "maquis blancs", dos números de la Guàrdia Civil fent-se passar per guerrillers. Total, que la nit del 22 al 23 de febrer de 1945, efectius de la 42 División de Cazadores de Alta Montaña van presentar-se a la casa. Arribant-hi van matar a dos maquis que havia a l'exterior, i els dos infiltrats de dins mataren al matrimoni. A les golfes de Casamitjana vaig poder fotografiar aquest escrit, que a mode diari dels nens de la casa, deixa constància dels fets:

Escrit a les golfes de Casamitjana

La mort de l'esmolet de Sallent

Miquel Guitó i Gramunt, l'esmolet de Sallent

Cap a finals de 1949 i com a resposta a les moltes accions del maquis al Berguedà, el tinent coronel de la comandància de Badalona decideix pujar cap a les nostres comarques i assumir la direcció de la Guàrdia Civil de Berga. La nit del 10 a l'11 de novembre es produïren moltes detencions a Berga, gràcies a la confesió de Manuel Sabaté (germà petit de Quico Sabaté), el qual havia estat detingut un dia abans en separar-se accidentalment del grup de Ramon Vila Capdevila. Amb molta informació a les mans, l'estratègia de la Guàrdia Civil fou clara: començar a reprimir a tothom que fos mínimament sospitós de col·laborar amb el maquis a mode d'escarment, portant a la pràctica una ordre interna que quedà escrita l’any 1941: "A los enemigos en el campo hay que hacerles la guerra sin cuartel hasta lograr su exterminio".

Mas Rocaus (Clic per veure més gran)

Els detinguts aquella nit fóren 27, i entre ells hi havia els germans Miquel i Jaume Guitó Gramunt de Sallent, tiets del guerriller Marcel·lí Massana i amos de la casa Rocaus, que si recordeu bé, era la masia que hi havia a la variant de Sallent, a la dreta si s'anava en direcció Manresa i que fou enderrocada quan es va desdoblar l'eix del Llobregat. A les set del matí del dia 11 de novembre, varis guàrdies civils, irrompien al mas i s'enduien al més gran dels dos germans, en Miquel, de 56 anys, conegut a la comarca com a l'Esmolet de Sallent. Dues hores després, detenen a Jaume a Vilafruns mentre treballava a Cal Viñas i tots dos són conduïts a les dependències de la Guàrdia Civil de Sallent. Dues hores més tard surten en direcció Berga. Veient la situació, un cosí dels Guitó, en Constantí Oriol, que feia el servei militar a les mines de Sallent i que també fou detingut unes poques hores, es presenta al mas Rocaus i li comenta a la mare dels dos germans que la situació és més que greu, s'autoproclama amo de la casa com a únic home que hi queda, i aconsella a la filla gran de Miquel, Pepeta Guitó, que pugi a Berga a veure si pot fer alguna cosa. El capità de la Guardia Civil de Berga l'autoritza a veure els dos detinguts, els quals presenten un estat força lamentable i macabre. Fins i tot a un li penja una orella. Pronosticant la seva sort, li diuen que s'ocupi de la mare.

El dia 16, a petició del sergent de Sallent, Manuel Cerón Galdón i amb el pretext d'anar a localitzar un magatzem d'explosius, se'ls enduen cap a Balsareny en tren. A 2/4 de 8 del matí, a l'alçada de Sant Esteve, prop de la pujada de Sant Antoni, els fan baixar i els obliguen a dirigir-se cap a la colònia enmanillats. Els guàrdies comencen a disparar i tots dos cauen morts. Segons la versió oficial, "al llegar a las inmediaciones del punto conocido por Castillo de Balsareny, ambos individuos intentaron escapar emprendiendo veloz carrera en dirección al río Llobregat (...), sin que, a pesar de las repetidas voces que les fueron dadas, se detuvieran, viéndose obligada la fuerza a disparar sus armas ocasionándoles la muerte". Van perdre la vida "por arma de fuego, con bala, con destrucción por estallido de la masa encefálica y que debió ser instantánea".

Els dos cossos foren recollits pel Merenci, el qual, en veure'ls, va exclamar "És l'esmolet de Sallent!". Un guàrdia civil va fer-lo callar d'una bufetada, dient-li "Aquí no se conoce a nadie!". Van ser enterrats al cementiri de Balsareny, sense col·locar-hi cap mena de marca, làpida o creu. Segons el registre d'entrada del cementiri, i gràcies a investigacions del Fòrum per la Memòria Històrica, ara podem saber que els germans Guitó estan enterrats a la part nord del cementiri, a la zona on hi ha els enterraments a terra.

Un comentari a títol (molt) personal: encara que més d'un pensi que s'obriria una ferida, dignificar aquest espai seria tancar-ne una de ben grossa.