21 de desembre de 2011

Avui fa 100 anys...

... no fou la grossa, però va fer feliç a un bon grapat de balsarenyencs. Tot gràcies a la butlleta 28469.

La Correspondencia de España (Madrid), pàg. 3 de l'edició de dissabte 23 de desembre de 1911

17 de novembre de 2011

Premsa de vi de la perruqeria Mercè


Com ja sabeu, no sóc gaire amant de tallar-me els cabells. Així i tot, a vegades entro a la Perruqueria Mercè a mirar-me la bonica premsa de vi que hi ha a l'entrada. En varies ocasions, la Txell em demanava si sabia interpretar el que hi havia esculpit al muntant esquerre: unes lletres cada vegada més petites i que dismuiexen l'espaiat entre grafies i paraules a mida que va avançant el misteriós text. A sobre hi ha una data ben visible: 1771 i a l'escaire interior de cadascun dels dos muntants que aguanten la nou de fusta, una mena de flor de sis fulles (més tard vaig saber que d'aquesta representació floral se'n diu roseta hexapètala). Buscant informació, només vaig esbrinar que aquest símbol representa el desig de protecció i que era molt usat per la gent del Pirineu. I amb les lletres ens vem quedar encallats. Falta de coneixements, temps i dedicació. I allà va quedar tot.
Fins que un dia, un client de la perruqeria es va interessar per l'escrit, el va fotografiar i li va enviar a un expert: l'Esteve Canyameres.

Poc després va arribar la resposta: ni indicacions d'on s'havia de picar per trobar un tresor com havíem especulat en broma (o no tant en broma), ni missatges xifrats que explicaven grans secrets, ni res d'això. El personatge que va esculpir la pedra hi va escriure:
CON SE AY-
A DE MU
da la nou se a
de aparta
esta
Incorporant accents i comes, ve a dir "Con se aya de mudà la nou, se a de apartà esta". I transcrita al català actual: "Quan s'hagi de canviar la nou, s'ha d'apartar aquesta". En definitiva, "només" hi diu que si en alguna ocasió s'hagués de treure la nou (la peça de fusta central) perquè s'ha passat de rosca, s'ha fet malbé o s'ha esquedat, no fa falta rebentar tota la estructura de pedra (els cuixants o muntants), tan sols fa falta moure la pedra esquerre, que no està collada a terra. Un fabricant de premses de vi previsor.

24 d’octubre de 2011

El president Macià a Balsareny

Un parell de fotografies del president Macià a Balsareny, durant la visita oficial que va fer al Bages el dia 3 de gener de 1932 acompanyat del diputat Farreres Dura, el secretari de presidència Alavedra i el cap dels mossos d'esquadra Francesc López Gatell
La primera fotografia és evident que està feta al davant de la Fassina cap al migdia, de pujada cap a Navàs. La segona podria ésser cap a la zona del pont dels Traginers, però en tinc forces dubtes. Si algú té una pista, que ho intenti aclarir als comentaris.



Fonts: Arxiu Nacional de Catalunya i memoria.cat

12 d’octubre de 2011

Geocaching

Si sou dels que sovint aneu a la resclosa dels Manresans o us enfileu al castell, pot molt ben ser que en alguna ocasió us hagueu trobat a algú amb un aparell de GPS que sembla que busqui alguna cosa pels voltants. I si ell us ha vist abans, possiblement ha dissimulat fent veure que està mirant el paisatge o fent un tomb. Doncs bé, no sospiteu res estrany relacionat amb activitats il·legals: simplement es tracta d'un geocatxer (i vosaltres us heu convertit en un muggle o geomuggler).
Ara arriba la pregunta més obvia: i què és un catxer? Doncs no és res més que un participant d'un joc a nivell mundial anomenat geocatxing, on s'amaguen catxés a diversos indrets del món i a través d'una pàgina web que facilita unes coordenades, qualsevol persona els pot anar a cercar, signar un registre i acumular catxés trobats. Dit així, sembla molt complicat, però és ben senzill. Anem per parts i comencem amb una mica d'història. L'1 de maig de l'any 2000, l'administració Clinton decideix eliminar una distorsió d'uns 100 metres que tenien els satèl·lits destinats a donar senyal als GPS particulars i d'empreses (els militars sempre havien anat de meravella, tot s'ha de dir), tornant-los molt més precissos. David Ulmer, un participant d'un grup de notícies d'internet dedicat a aquests satèl·lits , decideix celebrar-ho el dia 3 de maig amb un curiós joc: enterra un recipient amb una llibreta, un bolígraf i diversos objectes de poc valor al bosc de Beaver Creek, de Portland, Oregon, i publica les coordenades exactes al grup de notícies, animant als membres de la comunitat a descobrir-lo i a agafar qualsevol dels objectes del recipient amb la condició de deixar-ne un altre. Dos dies després, un parell de persones ja havien trobat el tresor -catxé o caché, en llenguatge tècnic- i havien signat la llibreta registrant la seva visita, i la petita col·lecció que contenia el recipient ja havia canviat lleugerament. Així doncs, d'una forma tant senzilla, David Ulmer acabava de crear el primer "log" del geocatxing, que a hores d'ara encara conserva aquesta esència: trobar el recipient, signar, fer un canvi d'objectes i registrar la visita a la web.
Pocs dies després apareixien més coordenades al grup de notícies, totes elles a Califòrnia... i un mes després s'anunciava el primer catxé a Australia. La cosa es va anar animant i algú del grup va decidir batejar el joc com a Geocaching i crear la web www.geocaching.com on s'agrupessin totes les coordenades que havien estat publicades fins el moment i on cadascú pogués registrar els tresors que trobava. 11 anys després, hi ha un milió i mig de "tresors" repartits per tot el món i centenars de milers de buscador de tresors.
L'únic requisit del joc és registrar-se a la web geocaching.com (és gratuït, tot i que hi ha modalitats de pagament) i disposar d'un aparell GPS de muntanya. I les normes són ben senzilles i de sentit comú: deixar un objecte dóna dret a agafar-ne un altre, no es poden deixar objectes perillosos -armes, explosius, encenedors,...-, respectar l'indret, no canviar el catxé de lloc i algunes més, totes elles ben clares i que es poden trobar a la web del joc. Per a crear un catxé també hi ha una norma bàsica: sempre s'ha d'ubicar en un lloc públic i que tingui algun interès especial, tant pot ser històric, com natural o social (els anomenats "event cachés")... però que el vertader sentit d'anar a buscar un tresor no sigui pròpiament descobrir aquest tresor, sinó descobrir un indret interessant. Amb aquestes petites premises ja es pot començar a jugar, i a mida que un s'aficiona, ja anirà trobant moltes més variables al joc, com els travel bugs (unes plaques numerades que viatgen per tot el món), els catxés fotogràfics, el CITOs (catxés ecològics, que demanen que t'enduguis una mica de porqueria de l'entorn), els multicaxés (un tresor et porta a un altre, i un altre, i un altre...) i moltes més. Els catxés habituals són un recipient tipus tupperware, però n'hi ha de petits com un rodet de fotografía o de tan grans com una muntanya (els Earth caches) o d'invisibles, abstractes o virtuals. Com podeu veure, tot un món.
Catxé del castell

A Balsareny, ara mateix en podem trobar tres: un al Castell, col·locat des de l'11 de setembre del 2003 i que ja ha rebut 177 visites, un altre a la resclosa dels Manresans, amb 80 visites des del 28 de setembre de 2008 i un altre de molt recent a l'aqüeducte de la riera de Conangle. I tècnicament, el catxé anomenat "Torre dels Moros" de Castellnou també està situat dins del nostre terme, ja que està a l'est de la torre de Castellnou. I pels voltants de Balsareny n'hi ha forces més: un parell dins del nucli urbà de Sallent, un altre a Sant Sadurní, Navàs, Sant Cugat del Racó, Castelladral, la Creu del Perelló, Viladelleva, Sant Pere de Monistrol, Pinós... Jo he anat fent els del voltant i recomano especialment el del castell de Solivella (a la carretera de Súria) i el del Putxot (a Castellnou), però també en tinc registrats de més llunyans, com el de Saint Cyprien de Soubés, a França, aprofitant una visita als meus amics Alex i Sonia Alland (algun dia us parlaré d'ells i del seu llibre amb referències a Balsareny). Com veieu, quan un s'aficiona a aquest joc, s'endú feina geocatxer de vacances, i fins i tot, molta gent programa la seva ruta de les vacances en funció dels tresors de la zona.
Si voleu un bon consell, animeu-vos a jugar; és una bona forma de descobrir indrets propers (i llunyans) que mai haguéssim imaginat que fóren tant interessants.

3 d’octubre de 2011

El símbols de cal Traver


Cal Traver és la casa que està situada al davant de l'Ajuntament i que fa cantonada amb el carrer del Trull. I justament a la cantonada sempre hi hem vist una làpida amb uns curiosos dibuixos i una data: "22 fabré 1687". Els dibuixos més fàcils d'interpretar són els de la part de dalt: una navalla oberta i unes tisores. Els altres dos, l'instrument en forma de fletxa que apunta avall i una mena de plats amb un objecte dins, un cap per amunt i l'altre al revés, no sabem que poden ser. Potser és algun símbol que fa referència a les sagnies, ja que en aquesta casa hi visqueren entre el segle XVII i el XIX els Traver, un llinatge de barbers-cirurgians.
Amb la rentada de cara que se li ha fet a la façana aquest passat estiu, ara podem veure un una altra inscripció més a la pedra de la llinda de la porta que dóna a la plaça de l'Ajuntament amb un matràs i la data 1726.


Bibliografia:
CARRETÉ, "El Pàter dels diagnòstics: de què morien els balsarenyencs a principis del XIX”. Sarment, 169, març 1990, p. 8 9.

29 d’agost de 2011

ConèixerCatalunya.blogspot.com

Aquest dissabte vaig tenir el plaer de fer de "sherpa" per varis indrets del nostre poble de l'Antonio Mora i a Joan Lomas, dos companys amants del patrimoni i administradors del fantàstic bloc ConèixerCatalunya. En un principi havia contactat amb ells quan van fer una crida des de la seva web per tractar d'identificar una petita església romànica molt atrotinada que veien a peu de carretera quan passaven pel nostre terme. Obviament, es tractava de Santa Margarida de l'Alou. Vaig oferir-me a acompanyar-los i a demanar permís a la família Capdevila-Alsina per entrar al camp per tal de poder accedir a l'esglesiola. Dit i fet, el dissabte al matí ens vàrem dirigir cap a l'Alou. Feta la visita, vem anar seguint el camí de la via fins arribar al balç del castell i disfrutar de les bones vistes i d'una bona conversa sobre la història de la Síquia i la toponímia. D'allà vaig dur-los cap a la colònia Soldevila, per a que veiguessin l'estat lamentable dels habitatges i després cap a les tombes de Sobirana, on van sortir bones idees de com es podria adequar el terreny per fer-lo visitable i accessible a tothom. I per acabar, vem arribar-nos al pont de Conangle parant-nos un moment a la tomba de Vilafruns per comentar que, si l'església de l'Alou està en mal estat, pitjor ho tenim amb la de Santa Cecília de Vilafruns, que està totalment sepultada.
Us deixo els enllaços a les cròniques de les visites que ha fet l'Antonio Mora:

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2011/08/santa-margarida-de-balsareny-la.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/08/sant-esteve-de-balsareny-el-bombonet.html

http://relataires.com/relat/la-necropolis-del-serrat-dels-morts-a-balsareny-bages/1033218

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2011/08/de-balsareny-manresa-el-cami-de-la.html

I aquest es l'enllaç al bloc Conèixer Catalunya, una d'aquestes webs de visita diària obligatòria:
http://coneixercatalunya.blogspot.com

Joan, Antonio, una salutació des de Balsareny. Ha estat una delícia haver passejat amb vosaltres i la vostra interessant conversa. Quan volgueu repetir, ja ho sabeu.

24 d’agost de 2011

La Creu del Perelló (3)

Unes fotos que he pogut fer al cementiri de Castellnou (una obra digne de visistar) gràcies a l'ajuda del Manel de l'Ajuntament de Castellnou. La primera, com podeu llegir a la placa, és de l'indret on reposen les restes de Ramon Vila Capedevila. La següent, són les botes que calçava la nit en que va caure i que es van poder recuperar quan es va desenterrar el cos durant les obres del cementiri. I la tercera marca l'indret exacte on hi ha els cossos de Ramona Besa, Domingo Rovira i dos companys maquis -just entre la soca de xiprer i la paret-, assassinats per la Guàrdia Civil el febrer de 1945.




Les Collades de Baix

Les Collades de Baix cap al 1955
Les Collades de Baix actualment
No tot han de ser cases en ruïnes al 2011... Felicitats als amos de les Collades de Baix pel bon treball i pel bon gust que han tingut a l'hora de restaurar la casa.

19 de juliol de 2011

Les tombes del Pla de Vilamajor

A uns 150 metres en direcció SE del Mas de les Claperoses, just al peu del camí que puja cap al serrat de l'Abellar, es pot veure un petit conjunt de tombes medievals. La veritat es que es podria passar per sobre i no adonar-se'n de la seva existència, ja que la vegetació -i quan dic vegetació em refereixo a arbres de tamany considerable- les ha tapat, tal i com es pot observar a la fotografia. En la poca estona que hi he dedicat, n'he comptat 7, totes elles orientades cap a l'est, com es costum en aquest tipus d'enterrament, però no descarto que n'hi hagi alguna més tapada per la brossa. De ben segur que la gent que hi havia enterrada eren els habitants de les cases del Pla de Vilamajor, però també hi cap la possibilitat que fossin treballadors dels forns de calç de la Síquia (com és el cas de les tombes del Graner), morts per la pesta de 1348.
Tinc programat tornar-hi a fer una neteja per poder tirar millors fotografies. Qui s'hi vulgui apuntar, ja ho sap.


4 de juliol de 2011

L'ullal de mamut

La vigília de la Festa Major de l'any 1992, a la gravera de l'Alou, una excavadora topava amb una interessant troballa: un ullal de mamut. L'empresa explotadora de la gravera va donar part a l'ajuntament així com al Servei d'Arqueologia, el qual va convocar als tècnics de l'Institut de Paleontologia M. Crusafont i del Museu de Geologia de l'Universitat Politècnica de Catalunya per tal d'avaluar la troballa el dia 27. Aquest mateix dia es decideix fer una excavació d'urgència entre el 7 i el 9 de maig per tal de consolidar i extreure la peça.
Es tractava d'una defensa de mamut d'uns 160 centímetres de llargada i amb un gruix mig de 16. A causa dels sediments dipositats pel Llobregat durant milers d'anys (l'ullal estava en una terrassa fluvial situada a uns 15 metres sobre el riu) i que, malauradament, la peça estava feta malbé a causa del cop amb l'excavadora, no es pot datar amb gaire precissió, però tot fa pensar que l'edat és de 15.000 anys pel cap baix, tot i que podria arribar als 70.000.

14 de juny de 2011

Barraques de vinya (4)


Barraca doble situada uns 100 metres a l'est de la casa de l'Alou. L'estança més petita, la de l'esquerra, té una altra obertura a la paret lateral, mentre que la de la drata té un petit forat d'uns 10x4 centímetres a la paret del darrere. Tot i que hi ha palla i ferratge a l'interior, està molt ben conservada i és de molt fàcil accés.

7 de juny de 2011

La Creu del Perelló (2)



L'últim maqui català
L'altre nom que apareix a la placa de la Creu del Perelló, el de Ramon Vila Capdevila, és prou conegut per tothom. I els seus mútiples sobrenoms també: Caraquemada per a la Guàrdia Civil, Maroto per als habitants del Berguedà, Passes Llargues per als guerrillers llibertaris espanyols i Capità Raymond i "dimoni español" per a la resistència contra el nazisme a França.
Nascut a Peguera l'any 1908, dos dels seus germans van morir a causa de diverses enfermetats i una tercera germana també va morir en un fet que marcaria tota la seva vida: l'incendi de la casa. En aquest desgraciat incident, Ramon va rebre cremades a la mà i a part del seu rostre, i donà orígen al seu sobrenom que l'acompanyaria fins a la mort. Per culpa de l'incendi, la família es va traslladar a Cercs i poc després a Castellar del Riu, on morí la mare a resultes de la caiguda d'un llamp (casualment com un dels habitants de la Creu del Perelló). De ben jove ja, va començar a treballar a les mines de Fígols, zona on hi havia uns 2000 afiliats a la CNT... i a formar el seu caràcter llibertari. Esperonat per dirigents anarcosindicalistes com Durruti, formà part activa de la revolta obrera del 32, on els treballadors de l'Alt Llobregat proclamaren el comunisme llibertari, ocupant 6 pobles de la zona. La intervenció del general Batet, simpatitzant amb l'anarquisme, va fer que la majoria de participants a la revolta només fossin empresonats i que no es prenguessin mesures més dràstiques vers els insurrectes. Ramon Vila acabà una temporada a la presó de Manresa.
Havent complert la pena, li fou molt difícil aconseguir feina a la zona del Berguedà, així que marxà cap a Barcelona i després a València. El 10 d'abril del 36, durant l'atracament d'una farmàcia a Castelló junt amb un militant de la CNT, un guàrdia civil cau mort i es empresonat altra vegada. Poc després comença la guerra i s'obren les presons. S'incorpora la Columna de Ferro, i quan aquesta es veu obligada a acceptar la militarització decretada pel govern, Vila abandona la lluita i torna al Berguedà. La lleva del 29 és mobilitzada i s'incorpora a la 153 Brigada Mixta, que no deixa de ser la mítica Columna Tierra y Libertad militaritzada. La desfeta de la Tierra y Libertad al front d'Aragó fa que Ramon torni a casa seva poc abans d'acabar la guerra, moment en que opta per l'exili i acaba internat al tristement famós camp de refugiats d'Argelés. Escapa i s'incorpora a la lluita clandestina contra el nazis.
El 1944 s'integrà a la Resistència francesa a l'Alta Viena, formant part d'un grup de Franc-Tireurs et Partisans (FTP) i poc després a l'Armée Secrète. Amb el grup FTP arribà a organitzar un grup de 200 guerrillers, la majoria espanyols, destacant-se en espectaculars accions amb explosius i per l'actitud contraria a la violència vers els enemics capturats. Després del desembarcament de Normandia, el alemanys van replegar-se cap a la zona on hi havia el grup de Vila, el qual va volar viaductes i trams de carreteres per poder tallar la retirada de l'exèrcit enemic, i, molt especialment, la tercera divisió S.S. Panzer Das Reich, una de les més temudes. Com a comandament del grup, entre d'altres, va incorporar la costum (mal vista pels comunistes) de votar entre tota la tropa els comandaments, així sempre serien escollits els més capaços.
Alliberada França, Ramon va creure convenient seguir la lluita per canviar el món, així que va començar a guiar guerrillers llibertaris a l'exili per fer accions dins del territori espanyol. L'any 1948, però, els comunistes decidiren canviar la lluita armada i l'acció directa per reivindicacions econòmiques i polítiques. Una de les accions més conegudes d'aquest canvi és el boicot alns tranvies del 1951. Així doncs el moviment anarquista es quedà sol davant l'enemic. Un any després, els llibertaris decideixen també abandonar l'acció armada. Tot i així, petits grups d'irreductibles no van fer cas de la decisió orgànica i seguiren lluitant, entre ells Ramon Vila, Quico Sabaté i Josep Lluís Faceries.

7 d'agost de 1963
Després d'anys de dur a la Guàrdia Civil de corcoll, anades i vingudes a la frontera i accions de sabotatge a les zones del Lluçanés i tota la riba del Llobregat, el 2 d'agost de 1963, Ramon Vila Capdevila, en solitari tal i com actuava la majoria de les vegades, entra per última vegada en territori espanyol. El seu objectiu són les torres 2584 i 799 de Fuerzas Eléctricas de Cataluña i la 1104 de la Compañía de Energía Eléctrica, totes tres situades a Rajadell. Com ha fet ja moltes vegades en similars accions sabotejadores, serra dues potes de les bases de les torretes a un metre d'alçada i hi lliga els explosius amb draps i mantes a les potes oposades. A mitjanit els explosius detonen. Tot i que només cau la torre 1104, la línia elèctrica cau i els danys són valorats en 61.400 pessetes. Inmediatament es mobilitza la 231 comandància de la Guàrdia Civil per intentar enxampar el sabotejador o grup autor de l'atemptat, encara que tenien força clar que al darrere de l'acció hi havia un home: el Caraquemada. Com que Ramon Vila ja era ben conegut per la Guàrdia Civil del Bages, aquests havien "estudiat" a fons tots els seus hàbits i costums a l'hora d'actuar, des de horaris fins als recorreguts de retirada. Així que van decidir esperar-lo pacientment per sorprende'l durant la tornada a França. Per una raó o altra -possiblement per l'edat i el cansament, altres creuen que ja n'estava fart de la lluita i va "deixar-se"- aquesta vegada Ramon va prendre's les coses amb molta calma. Va arribar passades les 12 de la nit del dimecres 7 a la Creu pel camí de Colldeforn. A l'esquerra del camí, amagats en un petit desnivell del terreny, separats entre ells per uns 25 metres, hi havia el caporal primer de la Guàrdia Civil Jerónimo Bernal Mateos i els guàrdies Anacleto Adeva Sanz i Evangelista Fernández García. El dia 5 havia hagut lluna plena, així que per als Civils va ser ben fàcil veure l'home que anava en direcció nord vigilant els marges del camí, carregat amb una gran motxilla i amb una pistola a la mà dreta que movia amunt i avall. El caporal, va deixar que Ramon passés per davant de la seva posició, i quan ja el tenia d'esquena li va donar l'alto. El maqui es va girar i disparà un tret que va deixar un impacte en una pedra situada a poc més d'un pam de Jerónimo Bernal. Aquest respongué amb dos trets: un el tocà a la cama esquerra i l'altre li va entrar per la regió cervical i va sortir per la pectoral, causant-li la mort. Ramon Vila Capdevila va quedar assegut a terra, amb la motxilla fent-li de respatller.

Lloc on va caure Ramon Vila
Amagatall de caporal Jerónimo Bernal
Quan va començar a clarejar, un guàrdia va anar a Casamitjana, a demanar al Joan Casanova que avisés als superiors i anés preparant el carro per carregar el mort. Vist que Ramon Vila fou abatut passats uns cinc minuts de la mitjanit, podria ser certa la llegenda que diu que ningú es va acostar al cadàver fins que va clarejar. Per altra banda, si bé és cert que tota la 231 comandància de la Guàrdia Civil es va mobilitzar per detenir-lo, esperant-lo a la Creu només n'hi havia tres. La llegenda i el mite s'han anat fent grans fins a afirmacions que diuen que hi havia 200 números de la guàrdia civil envoltant el camí. Si pensem una mica, 200 (o 100, o 25) persones entre els matolls podien fer un temperi que hagués posat en alerta a qualsevol, i més a Ramon Vila, un vertader expert en el bosc. Foren tres i prou.
Cap a les cinc de la tarda, i després que el doctor Reguant de Sallent aixequés acta, es procedí al reconeixement del cos per part de la seva germana Pepeta i a l'aixecament del cadàver. Fou traslladat al cementiri de Castellnou i l'endemà se li practicà l'autòpsia. Tres veïns de Castellnou el van enterrrar a l'exterior del cementiri. La casualitat ha fet que les obres d'ampliació del cementiri fessin que les restes de Ramon Vila repossin, finalment, a l'interior del recinte.
Placa al cementiri de Castellnou
(cliqueu per veure més gran)
De les seves pertinences, a dures penes en queda res: al petit museu situat a l'antiga rectoria de Castellnou es poden veure les botes que calçava en el moment de morir i que van ser recuperades en desenterrar les seves restes per dignificar la tomba (el van enterrar amb les botes lligades al coll). Una petita part del material que duia a la motxilla (un transistor, un encenedor, el rellotge, el sac de dormir i la pròpia motxilla) foren comprats en subhasta pública per 900 pessetes. La resta de material fou destruït: un parell de pistoles, una bomba de mà, quatre carmanyoles amb menjar, un llibre d'aritmètica raonada, metres de metxa, la serra utilitzada per debilitar els peus de les torres, 4 cantimplores amb explosius i varis objectes per subsistir al bosc. També duia 5779,50 pessetes i 100 francs, que sumades a les 900 de la subhasta, foren repartides proporcionalment entre les companyies elèctriques afectades i Lluís Boixader d'Olvan en compensació per un atracament l'any 1951.

El Maroto es mort. L'han matat les caderneres.
La notícia de la mort del gran Ramon Vila causà constenarció als cercles anarquista i sorpresa a la població. Omplí pàgines i pàgines als diaris del règim, tractat com a "bandido" y "malhechor", i a la premsa francesa (on se'l calificava com el que fou: un heroi de guerra).

Us deixo un poema que, encara que hi ha dubtes, els seus amics asseguraren que l'havia escrit ell mentre estava ferit a la masia de Santaeugènia l'any 49. Sigui seu o no, s'escau a la perfecció amb el seu caràcter de lluitador llibertari i home de muntanya:

Quiero tener mi tumba
lejos de los campos santos,
donde blusas blancas no haya
ni panteones dorados.

Quiero que a mí me entierren
lejos de esos lugares falsos,
donde la gente al año viene
a depositar sus llantos.

Quiero que a mí me entierren
arriba en el monte alto,
junto aquel pino grande
que sólo está en el barranco.

Mi tumba quiero que esté
entre dos piedras de canto,
compañeros míos han de ser
pintadas culebras, verdes lagartos.

No quiero que a mi entierro vengan
curas laicos ni romanos,
y las flores han de ser
un manojo de punzantes cardos.

Tampoco quiero que vengan
a decir discursos y salmos,
con banderas y oropeles,
vicio del mundo civilizado.

Para discursos los graznidos
de los cuervos y los grajos,
el aullido del zorro viejo
cuando ciego es abandonado.

Ni luz de cirios que dan
unas claridades de espanto,
a mí me alumbrarán
las centellas y los rayos.

Quiero que mi tumba sea
cubierta de espinos altos,
de zarzas grandes y espesas,
abrojos y salvajes cardos.

Que brote a sus alrededores
hierba para los ganados,
y que descanse a mi sombra,
el perro negro cansado.

Quiero que mi cuerpo repose
lejos del bullicio humano,
junto al pino grande que hay
en el barranco solitario.







BIBLIOGRAFIA:


REGUANT, José Mª, Marcelino Massana ¿Terrorismo o resistencia? Barcelona, Dopesa, 1979.
CLARA, Josep, Ramon Vila, Caracremada el darrer maqui català Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 2006

31 de maig de 2011

La Creu del Perelló (1)

Tot i estar situada fora del terme municipal (per pocs metres, menys de 100), una de les cases que sempre m'ha apassionat més és la Creu del Perelló. De ben petit ja hi anava amb el meu pare, i sempre m'explicava les tràgiques històries que havía viscut aquell indret: des de la mort d'un dels fills per un llamp (més tard sabria que el seu propi pare havia mort en accident de carro a la vall de Candàliga també), fins a la caiguda de Ramon Vila Capdevila el 1963, l'últim maqui català, passant per l'assassinat del matrimoni que hi va viure l'any 1947.
Per algun lloc havia escoltat que el Joan de Casamitjana (el pare) era el que havia recollit a Ramon Vila i l'havia dut fins al cementiri de Castellnou. Així doncs, fa unes setmanes li vaig comentar a la Rosa (filla del Joan) i al Kim (gendre), si hi havia cap mena de problema per arribar-nos algun diumenge a Casamitjana i que m'indiqués el lloc concret on havia caigut mort el Maroto. "Cap problema, al contrari: al meu pare li encanta parlar del tema". Així que la cosa es va anar gestant, i el que un principi havia de ser una visita a la Creu del Perelló d'un parell d'hores, es va convertir en un magnífic dinar amb tota la família Casanovas a Casamitjana: carn a la brasa, 15 comensals al voltant de la taula del gran menjador de la masia, una conversa més que interessant i una companyia encara millor. Prèviament, el Joan (fill) m'havia passejat per la masia ensenyant-me tots el racons: el celler, les espectaculars tines, les golfes... I a la tarda, cap a la Creu del Perelló, que era l'objectiu de la visita. Total, que va ser un dia rodó. Des d'aquí només em puc desfer en elogis cap a ells i donar les gràcies a tots per haver-me fet passar un dia tan bo.
El Joan de Casamitjana a l'era de la Creu del Perelló

La Creu del Perelló o Creueta
La Creu cap als anys 70

La casa, que depenia de Casamitjana i per la qual els propietaris havien de pagar un arrendament, està construïda aprofitant el desnivell del terreny, i per això disposa de dues entrades: una per a la planta baixa (al sud), i a la façana contraria una altra per entrar al primer pis. Si ens situem a la part sud, es poden veure forçes detalls curiosos: una llinda plana de fusta a la porta on s'intueix "17+80", la distribució interior de la planta, amb una cisterna a l'esquerra, els carreus de pedra de les cantonades, molt ben escairats i treballats... Si des de aquesta mateixa posició, donem l'esquena a la casa i dirigim la mirada cap a la vall que forma la riera de Vallverd, podrem disfrutar d'una espectacular vista, amb Casamitjana a poc menys d'un quilòmetre i al fons Montserrat. I donant una volta per l'era en n'adonarem que aquesta estava empedrada. Donant la volta a la casa, podem veure altres detalls: el pou, situat al terrat, i a la porta de sortida una altra inscripció molt més recent: "1888", l'època de més bonança econòmica d'aquesta zona, gràcies a les grans quantitats de vi que es produïen i que els va permetre construïr un cos annexat a la banda de ponent de la casa. Seguint el perímetre de la casa, arribem a la façana nord, on veiem les tines, alguns detalls del pis superior, tot i l'estat ruinós i la falta de sostre i terra, però que ens poden ajudar a fer-nos una idea de com era la casa. També hi ha un panell informatiu que ens avisa que la Creu forma part de la Ruta del Maquis, i una placa collada a la paret on s'hi pot llegir: "A la memòria de Ramona Bessa i Domingo Rovira/ Del mas de la Creueta, base guerrillera de suport als maquis assassinats el febrer de 1945 per lluitar contra el feixisme. I a Ramon Vila, mort en combat als murs d'aquest mas el 7 Agost de 1963. IX Marxa d'Homenatge als maquis. Set. 2006".
Estat actual (clic per veure més gran)


La Creu, base guerrillera.
El primers noms als que fa referència la placa, Ramona Bessa i Domingo Rovira, eren el matrimoni que vivia a la casa als anys quaranta. Ramona havia tingut una vida força dura. S'havia casat amb Ramon Estrada Pajerols, i d'aquesta unió van nèixer dos fills, el Joan i la Montserrat. El marit va morir i es casà amb Pere Arnaus Canalias, el qual també morí. Finalment, en terceres núpcies, s'uní a Domingo, amb el que van tenir una nena de nom Margarita. Ramona baixava a Balsareny i a Sallent a compar, però la seva pròpia ingenuitat la va delatar, quan sovint feia compres massa generoses: masses parells de sabates per a un matrimoni i dos fills, quantitats anormals de menjar... i pagava amb bitllets grossos per a ésser una humil pagesa. Així que algú va donar l'avís a la Guàrdia Civil i van saltar les alarmes. Es creu que les autoritats no van actuar ràpidament, sinó que van planejar una jugada molt més treballada: com que ja tenien la seguretat que la Creu del Perelló era una base maqui, van decidir infiltrar un parell dels anomenats "maquis blancs", dos números de la Guàrdia Civil fent-se passar per guerrillers. Total, que la nit del 22 al 23 de febrer de 1945, efectius de la 42 División de Cazadores de Alta Montaña van presentar-se a la casa. Arribant-hi van matar a dos maquis que havia a l'exterior, i els dos infiltrats de dins mataren al matrimoni. A les golfes de Casamitjana vaig poder fotografiar aquest escrit, que a mode diari dels nens de la casa, deixa constància dels fets:
Escrit a les golfes de Casamitjana

17 de maig de 2011

El pou de gel de la riera de Conangle

Tot i pertànyer a terres de la masia sallentina de la Torre d'en Roca, aquest pou està situat dins del terme de Balsareny. Està situat a uns 50 metres del pont de Conangle, a la banda dreta de la riera, en una zona molt dreta i de difícil accés (he trigat una mitja hora a recórrer els 50 metres d'anada i els 50 de tornada), però es pot veure mitjanament bé des del pont o remuntant la riera pel cantó esquerre, tot i que si s'escullen aquestes últimes opcions no es pot apreciar ni de bon tros les dimension del pou, que s'acosten als 6 metres de diàmetre i uns 6 o 7 de fons. L'interior està força emboscat i de la cúpula només en queden les vores. I de la porta (en cas que en tingués a la part baixa, la que toca a la riera), ni rastre. Uns 10 metres cap a l'est hi ha uns forats al terra de dimensions similars, que podrien ser restes d'un altre pou més antic.
La foto no fa justícia a les vertaderes dimensions, però com ja he comentat, el terreny es força dret i he hagut de fer equilibris per aconseguir aquesta:

Localització del pou

Coordenades del punt:
E 406582.3, N 4632307.0 (ED50 UTM 31N)
Longitud: 1º 52' 25.61'' Latitud: 41º 50' 7.074'' (GPS)

9 de maig de 2011

Cal Joncaret (2)

Cal Joncaret, cap a 1955 (Foto: Arxiu T. Garcia)
Gràcies al Toni Garcia, que m'ha deixat part de les fotografies que havia pres el seu avi als anys 50, podem veure com era Cal Joncaret (entrada Cal Joncaret (1)) abans que s'ensorrés el pis superior i hi aparegués vegetació a l'nterior.

3 de maig de 2011

Barraques de vinya (3)


Barraca situada al camí de la Fodina, a sota del Malard, en perfecte estat. El problema és que està dins d'una zona d'accés restringit (tot i que demanant permís a l'amo de la Caseta del Gener s'hi pot accedir). A dins, algú va muntar-hi un sistema per fer-hi foc, amb una xemeneia situada a la dreta de la porta. L'estat es tan bò, que fins i tot encara es pot veure el sistema de polleguera de la porta.


Coordenades UTM 31N (ED50):
E 406.283,6 m - N 4.632.654,6 m

28 d’abril de 2011

La mort de l'esmolet de Sallent

Miquel Guitó i Gramunt, l'esmolet de Sallent
Cap a finals de 1949 i com a resposta a les moltes accions del maquis al Berguedà, el tinent coronel de la comandància de Badalona decideix pujar cap a les nostres comarques i assumir la direcció de la Guàrdia Civil de Berga. La nit del 10 a l'11 de novembre es produïren moltes detencions a Berga, gràcies a la confesió de Manuel Sabaté (germà petit de Quico Sabaté), el qual havia estat detingut un dia abans en separar-se accidentalment del grup de Ramon Vila Capdevila. Amb molta informació a les mans, l'estratègia de la Guàrdia Civil fou clara: començar a reprimir a tothom que fos mínimament sospitós de col·laborar amb el maquis a mode d'escarment, portant a la pràctica una ordre interna que quedà escrita l’any 1941: "A los enemigos en el campo hay que hacerles la guerra sin cuartel hasta lograr su exterminio".
Mas Rocaus (Clic per veure més gran)
Els detinguts aquella nit fóren 27, i entre ells hi havia els germans Miquel i Jaume Guitó Gramunt de Sallent, tiets del guerriller Marcel·lí Massana i amos de la casa Rocaus, que si recordeu bé, era la masia que hi havia a la variant de Sallent, a la dreta si s'anava en direcció Manresa i que fou enderrocada quan es va desdoblar l'eix del Llobregat. A les set del matí del dia 11 de novembre, varis guàrdies civils, irrompien al mas i s'enduien al més gran dels dos germans, en Miquel, de 56 anys, conegut a la comarca com a l'Esmolet de Sallent. Dues hores després, detenen a Jaume a Vilafruns mentre treballava a Cal Viñas i tots dos són conduïts a les dependències de la Guàrdia Civil de Sallent. Dues hores més tard surten en direcció Berga. Veient la situació, un cosí dels Guitó, en Constantí Oriol, que feia el servei militar a les mines de Sallent i que també fou detingut unes poques hores, es presenta al mas Rocaus i li comenta a la mare dels dos germans que la situació és més que greu, s'autoproclama amo de la casa com a únic home que hi queda, i aconsella a la filla gran de Miquel, Pepeta Guitó, que pugi a Berga a veure si pot fer alguna cosa. El capità de la Guardia Civil de Berga l'autoritza a veure els dos detinguts, els quals presenten un estat força lamentable i macabre. Fins i tot a un li penja una orella. Pronosticant la seva sort, li diuen que s'ocupi de la mare.
El dia 16, a petició del sergent de Sallent, Manuel Cerón Galdón i amb el pretext d'anar a localitzar un magatzem d'explosius, se'ls enduen cap a Balsareny en tren. A 2/4 de 8 del matí, a l'alçada de Sant Esteve, prop de la pujada de Sant Antoni, els fan baixar i els obliguen a dirigir-se cap a la colònia enmanillats. Els guàrdies comencen a disparar i tots dos cauen morts. Segons la versió oficial, "al llegar a las inmediaciones del punto conocido por Castillo de Balsareny, ambos individuos intentaron escapar emprendiendo veloz carrera en dirección al río Llobregat (...), sin que, a pesar de las repetidas voces que les fueron dadas, se detuvieran, viéndose obligada la fuerza a disparar sus armas ocasionándoles la muerte". Van perdre la vida "por arma de fuego, con bala, con destrucción por estallido de la masa encefálica y que debió ser instantánea".
Els dos cossos foren recollits pel Merenci, el qual, en veure'ls, va exclamar "És l'esmolet de Sallent!". Un guàrdia civil va fer-lo callar d'una bufetada, dient-li "Aquí no se conoce a nadie!". Van ser enterrats al cementiri de Balsareny, sense col·locar-hi cap mena de marca, làpida o creu. Segons el registre d'entrada del cementiri, i gràcies a investigacions del Fòrum per la Memòria Històrica, ara podem assegurar on són els germans Guitó: entrant al cementiri per la porta principal, a unes 10 passes en línia recta i a unes 10 passes més cap a la dreta, just al costat d'una tomba amb una creu metàl·lica:
Zona del cementiri de Balsareny on estarien enterrats els cossos dels germans Guitó.
Un comentari a títol (molt) personal: encara que més d'un pensi que s'obriria una ferida, dignificar aquest espai seria tancar-ne una de ben grossa.

21 d’abril de 2011

Emissió de paper moneda durant la guerra 1936-39


Davant el caos financer que patia la zona republicana durant la guerra (atresorament de monedes de plata per part de particulars com a moneda de refugi, i per part del govern per a poder comprar a l'exterior, entre d'altres), la Generalitat va fer una emissió de bitllets de Paper Moneda Nacional Català durant el setembre de 1936. Tot i fer-se proves de disseny de bitllets que anaven des de les 1000 pessetes fins a una pesseta, finalment només es van posar en circulació els de 10, 5 i 2,5 pessetes. El gran error de la Conselleria d'Economia de la Generalitat de Catalunya, dirigida per Josep Tarradellas, fou que si bé aquests bitllets facilitaven el moviment de l'economia catalana, no resolgueren el problema de la manca d'efectiu fraccionari per a operacions menudes, ja que la pesseta encara era un valor massa alt. A tall d'exemple, un treballador cobrava entre 8 i 12 pessetes diàries, però la majoria de productes que utilitzava el poble encara es comptaven per cèntims: el diari (10 cts.), un litre de llet (80 cts.), un quilo de pa (75 cts.), un quilo de patates (25 cts.) o un litre de benzina (75 cts).
Com a solució casolana, els comerços, botigues i fàbriques emitiren vals i bons fraccionaris per al canvi. Veient que l'invent funcionava i a causa de la pressió del poble reclamant valors més baixos, la Generalitat va permetre als ajuntaments crear una moneda local limitant el seu ús al terme municipal (obviament, garantint l'emissió d'aquestes monedes a un dipòsit de moneda legal i oficial de la Generalitat o del Banc d'Espanya). En resum: els ajuntaments, aprofitant la Llei Municipal Catalana del 9 d'octubre de 1936 que els autoritzava a organitzar localment la vida econòmica, administrativa, cultural i de defensa, es van limitar a "tallar en petits trossos" els bitllets de curs legal.
Així doncs a finals de 1936 i sobretot durant el 1937, els propis ajuntament possaren una mica d'ordre a la situació econòmica que afectava a Catalunya. L'ús de moneda local durà fins el 25 de febrer de 1938, quan el govern de Manuel Azaña (amb seu a València en aquells moments), publicà un parell de decrets prohibint la circulació i emissió de tot paper moneda local o regional
El 21 de maig de 1937, a la sessió municipal de l'Ajuntament de Balsareny, fou aprovada l'emissió de bitllets locals per un valor de 5000 pessetes, repartits en bitllets de pesseta (3000 unitats) i de 50 cèntims (4000 unitats). S'encarregà el disseny al dibuixant manresà Anselm Corrons i aquest es el resultat:

Posteriorment, el 16 de juliol de 1937, s'acordà retirar aquesta emissió i fer-ne una altra, de 10.000 pessetes (6000 de pesseta, 6000 de 50 cts.) i afegint el valor de 25 cèntims (9000). El bitllets de 25 s'esgotaren ràpidament i el 13 de setembre es va fer una nova tirada per valor de 1250 pessetes. El fet més curiós de l'emissió de 1937, es que tot i que aparentment no hi ha diferència de disseny respecte la primera (exceptuant una lleugera variació en la mida i per la llegenda "Sèrie A"), si ens hi fixem bé, a la dreta del castell hi falta alguna cosa...

17 d’abril de 2011

Barraques de vinya (2)

Una altra barraca per afegir a la llista. Està situada a sobre de l'indret conegut com les Carmanyoles, a uns 60 metres al nord del camí que va des de sota la punta del Pa de Calaf al Solà d'Aladernet. L'accés és força complicat a causa de les feixes del terreny i la gran quantitat de brossa i mata baixa causada per l'incendi del 2005.
La barraca, tot i tenir una part del sostre esfondrat, està en molt bon estat. A dins es ben neta, a excepció de les pedres de la cúpula caigudes. Com a curiositat, a la llinda de la porta, picat matusserament a la pedra amb un punxó o algún estri similar, s'hi pot llegir "1866".
(Cliqueu per veure més gran)


Coordenades del punt:
 E 404707.8, N 4635195.5 (ED50 UTM 31N)
 Longitud: 1º 51' 2.681'' Latitud: 41º 51' 39.91'' (GPS)

11 d’abril de 2011

Les tombes de Vilafruns

A pocs metres d'on havia estat situada l'església de Santa Cecília de Vilafruns encara es poden observar, tot i que força malmeses, unes tombes medievals. És ben fàcil d'arribar-hi, ja que afortunadament, estan fora del recinte de la mina. Circulant per la carretera vella en direcció a Sallent, en arribar a l'alçada de Vilafruns, veurem que ens queda un talús d'uns 7 o 8 metres a la dreta, just a peu de carretera, amb la colònia a sobre. Si anem seguint aquesta paret, per la vorera, just en el moment que s'acaba (fa la sensació que entrem en terreny privat de la mina, però no es així), girem cap a la dreta i entrem cap a una suau rampa, en direcció contraria, però ja a l'altra banda del talús. Allà mateix, a 5 o 6 metres es poden veure les restes d'una única tomba que encara no ha estat engolida per la pressió del terreny.
Localització de la tomba
Si un s'hi fixa i hi perd una mica d'estona, pels voltants de la tomba i a sobre el talús es poden trobar trossos de ceràmica vermella molt matussera, similars als del jaciment íber del Pla de Calaf, situat a uns 900 metres en línia recta en direcció al nord-oest, i, a més, ceràmica grisa, molt típica de l'època medieval.
Detall de la ceràmica
Tipologia
Les obres de dissimulació del runam salí situat a pocs metres i la deixadessa (veureu que el terreny ha pressionat tant, que no arriba al pam i mig de "boca", fan que aquesta part del patrimoni balsarenyenc estigui actualment en perill de desaparèixer. Si primer va ser l'església de Santa Cecília, sepultada actualment sota tones de deixalles de la mina, tot fa sospitar que el següent a caure seràn les tombes. Creuem els dits perquè algú ho tingui en compte i hi faci alguna cosa...